La Taxe de Séjour (taxa d'estada) és una taxa especial i addicional instaurada a França que el turista ha de pagar per dia.

Del turisme poden fer-se diverses classificacions segons les característiques que presenta. Hi ha, per exemple, un turisme estacional, que concentra l'activitat en uns mesos determinats de l'any. Si el turisme es fa pel territori del mateix país, rep el nom de nacional o domèstic. Quan la destinació és un país diferent al d'origen, parlem de turisme internacional. També pot fer-se una classificació del turisme segons el lloc que el genera (turisme de muntanya, urbà, de platja), l'activitat (turisme esportiu, cultural), amb qui es fa (turisme familiar, de grup), els recursos en què es basa (industrial), etc. També ens podem referir a les tipologies turístiques com a modalitats o fórmules. De fet, són convencionalismes que intenten definir els hàbits de consum turístic de determinats col.lectius.

Funcionen com a intermediaris, i organitzen paquets turístics, en grans quantitats i a preus reduïts. Poden prestar ells mateixos la totalitat, o part, dels serveis de: transport, allotjament, restauració, visites guiades, així com la venda directa al turista. Aquest últim servei -i la possibilitat de tenir en propietat les empreses de transport, allotjament, restauració, etc.- és el que els diferencia de les agències de viatges majoristes.

L'objectiu bàsic d'aquest tipus de turisme era atraure gran quantitat de turistes. Amb aquesta finalitat, es basava a oferir els mateixos productes i serveis per a tots els turistes, sense tenir en compte les diferents característiques i necessitats de cada tipus de turista. Era un tipus de turisme considerat de poca qualitat perquè els nivells d'exigència dels turistes amb el serveis, l'entorn i les infraestructures, eren mínimes. Actualment, malgrat que s'estan fent molts esforços per canviar aquesta situació i augmentar la qualitat de les ofertes turístiques, el fenomen continua: la incorporació constant de segments de la població a les vacances i l'ús massiu de determinades destinacions turístiques significaran, necessàriament, una certa massificació.

A diferència de l'internacional, el turisme domèstic és el que es fa sense sortir de l'estat on vivim. També es coneix com a turisme nacional. A España, el nombre de pernoctacions de turistes de l'Estat supera el nombre de pernoctacions de turistes provinents de l'estranger. La majoria de desplaçaments tenen lloc a la regió i en estades d'un sol dia o de caps de setmana. També pot practicar-se a regions allunyades i durant llargs períodes de temps. Dins d'aquest turisme de certa durada, s'inclou també el turisme que comporta les segones residències.

Quan la destinació és un país diferent al d'origen parlem de turisme internacional. Sol tenir, de mitjana, una durada d'estada superior que el turisme nacional. El principal avantatge per als països de destinació és l'entrada de divises, que contribueixen en molts casos a equilibrar les balances de pagament.

En un marc de sostenibilitat, és aquell turisme que resulta viable en tots els sentits, des de l'econòmic fins a l'ambiental, i conserva les bases de la pròpia existència. És a dir, no hipoteca el futur dels recursos turístics d'un territori, principalment, cultura, natura i paisatge.

Segons la definició de l'OTM, "el turista és el que viatja i pernocta en un lloc". Encara que, aquest intent de definició tècnica s'ha vist desfasat per l'ús indiscriminat de la paraula turista. Avui en dia, hi ha determinats experts que estableixen una diferència entre turista i viatger, depenent de l'actitud que aquest pren durant el viatge.